Vindrà com l’hora del culebrot
Com el sant del cunyat
O la casa rural.
Ens ho passarem diferent
Serà excitant,
Pel cap baix, emocionant
T’agradarà
Res d’especial, l’habitual
Ep, si pot ser una mica original
Per cert que farem per Nadal?
Al costat, plors sentits
Riures francs més enllà
A peu de brasa
Et trauran de l’embolcall
el darrer petó i després l’esmorzar
Paraules de consol
Asseguraran el ritual
Ben trobades,
adobaran amb èxit el dol
Total, Res de l’imaginat
Ni Dant ni Satanàs
Ni Wherter ni Dumas
Tampoc, l’avern o el setè cel
Me n'he d’anar a treure aquest repèl.
Ni el Titanic
Ni el passadís màgic
Ni allò tan abismal.
Pa sucat amb oli i ja està.
Malgrat el recital,
una tirolina trivial.
La Suprema Síntesi Personal.
a l’ipod d’un xaval
que ignora Parsifal.
Ben mirat,
prefereixo el fumeral.
Quedarem, doncs, un cap de setmana
per anar a llençar cendres en globus:
fet íntim i col·loquial
A l’endemà voldràs anar a treballar
El cambrer del bar
Passarà de tu,
i no et servirà el croissant.
En la superfície roent bavosa del planeta-estrall creixen despreocupades les roselles i es marceix el groc de la crema catalana on –plàcidament- suren.El sol en solitari recrea els ulls saltirons dels bovers i acarona les seves banyes-antenes. Si de cas, un núvol de sucre o de còmic que no fa nosa. Els gargots desbarrats reposen sense fer mal a la vista. Les seves línies malgirbades -esgotada la ràbia- ja es fonen en el paisatge. El desert infinit que no obstant prefigura el mar sembla a tocar de la seva presència humida. Sense dir res a ningú, s’expandeix dins els cercles de pedra. El seu blau somiat –aeri o marítim- omple d’alegria els nostres cors. A la fi, aquest líquid-aire lliscós es prou transparent i translúcid per deixar veure la no-realitat. Els colors pastitxos ens calmen i els rojos exaltats curiosament no ens exciten. La pau de les gotes de pluja suspeses en l’atmosfera nítida ens ionitza els porus. Es l’hora màgica on es resa l’Angelus abans d’hora i els poetes novells escriuen l’obra proemial de la seva generació i la intitulen ZENIT. El cos calladament i excepcionalment fa la seva feina: transpira espais esvaïts. La pell, destil·la iode blanc.
