En la superfície roent bavosa del planeta-estrall creixen despreocupades les roselles i es marceix el groc de la crema catalana on –plàcidament- suren.El sol en solitari recrea els ulls saltirons dels bovers i acarona les seves banyes-antenes. Si de cas, un núvol de sucre o de còmic que no fa nosa. Els gargots desbarrats reposen sense fer mal a la vista. Les seves línies malgirbades -esgotada la ràbia- ja es fonen en el paisatge. El desert infinit que no obstant prefigura el mar sembla a tocar de la seva presència humida. Sense dir res a ningú, s’expandeix dins els cercles de pedra. El seu blau somiat –aeri o marítim- omple d’alegria els nostres cors. A la fi, aquest líquid-aire lliscós es prou transparent i translúcid per deixar veure la no-realitat. Els colors pastitxos ens calmen i els rojos exaltats curiosament no ens exciten. La pau de les gotes de pluja suspeses en l’atmosfera nítida ens ionitza els porus. Es l’hora màgica on es resa l’Angelus abans d’hora i els poetes novells escriuen l’obra proemial de la seva generació i la intitulen ZENIT. El cos calladament i excepcionalment fa la seva feina: transpira espais esvaïts. La pell, destil·la iode blanc.
