La mel fora la bresca, la inútil ràbia,
les pues ja ben
llunyanes, dellà el corral
Es deixaten els
dies, s’estreny la gàbia
El batec fort del cor ja no li cal
De purpurina i
or, s’esmuny fatal,
el líquid essencial.
Del món, és àvia.
D’un alfabet
estrany, pecat mortal,
i res ja no
recorda dels temps de sàvia.
Deu ser aquest
punyal, rovell de sucre,
que ara enceta, voraç,
la tasca subtil
i aquest
prec brut, que en va, vol nuar el seny
Deuen ser
l’esborrany i el creixent reny
qui coneix fems ocults i cabell pulcre
qui fa dubte cabal de troc i fil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada